Per què sentim el que sentim? Per què no ens podem treure del cap a aquesta persona que acabem de conèixer? Conèixer la seva naturalesa ajuda a la parella.
Aquestes reaccions, que hem escoltat més d'una vegada, són completament normals en l'amor i, a més, han estat demostrades científicament. L'antropologia, la neurobiologia, la química i fins i tot la psicologia i la psiquiatria expliquen per què sentim el que sentim i com evoluciona l'amor.
La producció d'hormones i la genètica influeixen en les nostres emocions durant una relació.
Ha estat amor a primera vista Segur que aquesta afirmació ens sembla una mica exagerada, però realment sí podem enamorar-nos d'una persona només en veure-la, sobretot els homes. L'atracció física genera dopamina que activa algunes parts del nostre cervell. En el cas dels homes, estimula l'escorça visual, el que fa que puguin sentir alguna cosa per una dona que acaben de veure. Aquesta atracció està relacionada amb la informació genètica i la seva evolució com a espècie, amb el fet que vegin en aquesta persona a algú capaç de donar-li descendència sana. I és per això, potser, que els homes són de tendència polígams, perquè la monogàmia no assegura la descendència: a major nombre de dones amb qui mantenir relacions, majors són les possibilitats de preservar l'espècie. La teoria de l'evolució podria explicar per què la protecció de la família i la competència amb altres homes els ha permès controlar aquest impuls i ser monògams. En el cas de les dones, encara que és possible l'amor a primera vista, resulta més complicat, ja que en les dones la dopamina activa el lòbul temporal, on es troba l'hipocamp, és a dir, on s'emmagatzema la memòria. Això explicaria per què, en la majoria dels casos, necessiten relacionar-se amb una altra persona per poder enamorar-se per complet.
Per què els sentiments canvien al llarg de la relació? És normal que, al principi, sentim papallones a l'estómac, ens posem nerviosos, gairabé no vulguem menjar i el nostre cor sembli un cavall desbocat. El nostre cervell produeix dopamina, norepinefrina, adrenalina i oxitocina, el que fa que sentim aquesta mena d'espurna al principi d'una relació, que ens sentim feliços (els nivells de serotonina baixen), exultants, nerviosos, eufòrics, fins i tot obsessionats amb aquesta persona. Per això només volem passar més temps amb ella, només i únicament amb ella. A mesura que avança la relació, aquestes emocions (plaer, nervis, eufòria) desapareixen. La producció de dopamina deixa d'influir en el nostre estat i és substituïda per la d'oxitocina, aquella hormona que segreguen les dones quan donen a llum i que és l'encarregada d'activar l'instint maternal. En una relació passa alguna cosa semblant: la producció d'oxitocina explica per què, quan la relació avança en el temps, aquestes emocions són substituïdes per les d'afecció i afecte. Per què ja no sentim aquestes papallones a l'estómac quan veiem a la nostra parella, encara que sentim amor per ella. En definitiva, per què ja no és com al principi. Si la nostra relació no es basava en altres pilars a més de la pura atracció física, és normal que, després de la primera fase, no sentim res més. En canvi, si és forta, si hi ha més coses a part de la simple atracció, després de la fase d'enamorament queda la fase d'afecte, d'afinitat, d'afecte ... En definitiva, la fase en què es consolida l'amor.
I és així com entre hormones i efectes cerebrals l'amor neix i es manté en el temps. Potser encara hi ha qui creu en l'amor entre ànimes, però aquest ja és un tema que fuig de la verecitat de la ciència i de moment, expliquem allò que podem demostrar.