"Confuncio deia que qui dominava la seva ràbia dominava el seu pitjor enemic"
Quan parlem de ràbia ens referim tant a l’emoció que va dirigida cap als altres com a la que va dirigida cap a un mateix. Sovint la ràbia comporta la incapacitat de no reaccionar, és a dir, resulta complicat controlar-la o refrenar-la, la majoria de vegades, a no ser que es tingui una capacitat d’autocontrol exagerada i molt treballada, acaba estellant. Tant pot estellar en forma d’agressió a l’exterior com en forma de càstig cap a un mateix.
Ens podríem estendre a parlar de la part més teòrica que sustenta la ràbia, però com a terapeuta estratègica no oferiria un recurs adequat per aquelles persones que busquen com intervenir de manera eficaç i ràpida en el present.
La intervenció més ràpida és transformar la ràbia en recurs i per aconseguir-ho cal fer-la fluir de manera canalitzada. És important no intentar refrenar-la ni coaccionar-la. En teràpia breu aquest es un factor clau, quan davant un problema o conflicte no hi ha (aparentment) solució possible es passa a efectuar la dita de “si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell”. Davant una riuada, enlloc de construir un dic de contenció cal obrir canals per que flueixi. Amb la ràbia passa el mateix, si intentem apagar el seu foc amb pensaments o tècniques de relaxació no fem altre cosa que alimentar-la, estem oferint atenció a un problema natural, ja que aquesta és una emoció comú a totes les persones. No podem pretendre intervenir en contra de la pròpia naturalesa si volem sortir victoriosos.
Existeix un mite oriental que exemplifica a la perfecció i de manera magistral el tipus d’estratègia a seguir davant aquesta allau emocional:
“Yu el gran es va trobar, de molt jove, davant la necessitat d’afrontar el problema de les periòdiques inundacions del Riu Groc. Aquest, enlloc de construir dics (com havien fet sense èxit anteriorment) va ordenar que es cavessin forats profunds, Canals i foses al voltant de la ciutat, per que d’aquesta manera les aigües del riu poguessin corre sense destruir res. A banda d’això, va fer construir els primers molins d’aigua, els quals l’hi varen permetre utilitza la seva força per moldre l’arròs i altres matèries. D’aquesta manera Yu, que gràcies a això va ser denominat “El Gran”, va vèncer a l’enemic sense oposar-s’hi, capturant la seva força per desprès utilitzar-la a favor seu.”
Què fem si això no és suficient?
Imaginem la típica situació d’una persona incapaç de mantenir aquesta estratègia per a relacionar-se amb la seva parella a causa de la ràbia que aquesta li provoca. En aquests casos, habitualment, la solució intentada reiteradament es la que manté el conflicte. Per exemple la dona, desprès d’haver reprimit la seva ràbia durant una bona estona, torna a tirar en cara a la seva parella i de forma agressiva que no li ofereix l’atenció que ella necessita o que creu merèixer. Quan la ràbia arriba al límit, la dona tot i saber que seria millor seguir tractant amb amabilitat a la seva parella, no ho aconsegueix, no pot no reaccionar i explota. Fet que invalida l’estratègia explicada anteriorment.
Davant un cas així, en teràpia estratègica se l’hi recomanaria agafar paper i llapis i cada dia escriure una carta a la seva parella, anotant tota la ràbia que sent, desfogant els seus pitjors sentiments sense ometre cap detall, sense censura. Quant es concentra tota la ràbia cap algun punt, en aquest cas, a les cartes, la persona l’expressa i al mateix temps la canalitza, alliberant-la sense retenir-la. Quant es deixa fluir d’aquesta manera la dona acaba descobrint que potser la seva parella no és tan negativa com ella creu, acaba trobant aspectes fins i tot positius en l’altre. D’aquesta manera podrà anar graduant el seu enuig progressivament fins el punt de ser lliure en escollir no reaccionar davant un fet estressant o provocador. Superant completament les solucions intentades que no donaven resultat. Aquest mateix procés pot ser útil quan ens trobem davant d’un conflicte relacional, només cal posar-lo en pràctica i descobrir per un mateix el seu funcionament.
No calen solucions complexes per resoldre problemes complexos, sinó buscar solucions fàcils per transformar els problemes en dificultats i així restar-los magnitud.