Sempre he tingut la sensació que sóc una mica diferent, però cert descontrol emocional ha augmentat ens els darrers anys, el meu objectiu és més gran que la por a morir, o tot o res.
El meu dia a dia transcórrer amb normalitat, tinc una feina normal i corrent, fins i tot el meu propi nom és normal, puc passar tranquil·lament desapercebut per a la resta d'humans, tot i que possiblement això no és important. No he fet res per cridar l'atenció de la gent, no he obtingut grans fites, tampoc he estat reconegut pels meus esforços. Tanmateix no sé molt bé per on començar a descriure la meva vida i la situació en la que em trobo, potser amb un afany de incredulitat seria apropiat centrar-me en el dia que vaig sortir de la consulta, si..., aquell dia la psicòloga em va diagnosticar un trastorn límit de la personalitat, el que més modernament i gràcies a l'apologia d'algunes sèries de televisió es coneix com a borderline. Ella en cap moment em va posar l'etiqueta de borderline, simplement em va dir que el meu comportament, la meva actitud i els fets que jo l'hi explicava correlacionaven amb el trastorn límit de la personalitat.
- No ho entenc, jo pensava que era normal, especial potser si, però normal.
Quan em desperto al matí em sento trist, a mesura que transcórrer el dia les meves emocions canvien... canvien de manera abrupta, sense que jo ho pugui impedir. Sempre sento que em falta alguna cosa, mai he descobert quina és aquesta mancança, però la realitat és que m’incomoda, sento una buidor que no s'omple. A vegades tinc la necessitat de seguir els meus impulsos, quan vull una cosa la necessito tenir en el mateix moment que la desitjo, no penso en les conseqüències i si ho faig les obvio. La necessitat de satisfer el desig és mes gran que qualsevol motiu nefast o conseqüència negativa que em pugui imaginar, penso que d'aquesta manera em sentiré satisfet, però no és així, puc comprar compulsivament o prendre decisions precipitades, emprendre festes que s’allarguen fins a la matinada o conduir a 200 per hora, però malauradament em dono compte que segueixo sentint la mateixa buidor incòmode de sempre.
Paso de sentir-me trist a estar extremadament content amb la sensació de que res ni ningú podrà arruïnar-me el dia, però és mentida. De sobte sento ràbia, fàstic i enuig i no puc aguantar a ningú, la gent m’incomoda i la seva presència em molesta, tant se val que em diguin que sóc un crack o que intentin donar-me suport, noooo.... no vull escoltar a ningú! Els parlo malament i els ofenc fins el punt d’empassar-me a la persona, però de sobte, com si un interruptor s’activés, el malestar i la culpa m’obliguen a córrer per demanar disculpes, però ja no és el moment, ja és massa tard...
Possiblement podem arreglar un gerro trencat si l’enganxem però la marca i la cicatriu que deixem mai marxarà.
Les persones més properes a mi encara no han entès aquests canvis d’humor tant abruptes que tinc i reconec que possiblement he fet més mal del que creia.
La psicòloga m’ha dit que amb el temps i la teràpia aconseguiré controlar les meves emocions i els meus atacs d’ira. Malauradament hi haurà un sentiment que es resistirà un xic més a marxar, la sensació d’abandonament, tant se val el què facin els meus amics, la meva parella o els meus pares, jo tindré la sensació que no estant tan pendents i preocupats per mi com em mereixo, però ja n’hi ha prou... tinc que començar a ser conscient que això simplement és i serà producte de la meva ment.
Sé que me’n sortiré, me’n sortiré com la resta de persones que comparteixen aquest mateix trastorn. I perquè no? Puc dir sense por que visc en el món Borderline.
Comments